George Orwell, pseudònim d'Eric Blair, va néixer a Motihari (Índia), l'any 1903 i va morir a Londres el 1950. Va estudiar a Eton. Va residir set anys a Burma i, després d'una llarga estada a París, va passar a Anglaterra, on va exercir de mestre d'escola i de dependent de llibreria. s va dedicar, a més, a la literatura i el periodisme. Entre les seves obres cal destacar, 'Homenatge a Catalunya' i 'Mil nou-cents vuitanta-quatre'. És autor també de 'La revolta dels animals', una sàtira mordaç contra les dictadures que se situa plenament en el moment que va escriure la novel.la, el 1943. Va prendre part en la Guerra Civil Espanyola i durant la Segona Guerra Mundial va treballar a la BBC. A la Guerra Civil Espanyola, es va allistar en una unitat de les milícies del POUM i va passar uns quants mesos al front d'Aragó. Es va impressionar profundament per la Barcelona revolucionària de finals del 1936 i començaments del 1937. Va anar canviant les seves inicials simpaties pel partit comunista per una cordial adhesió a les posicions anarquistes. Va ser testimoni de primera mà dels fets de maig del 1937 a Barcelona, que tant influïren en el curs de la guerra. Orwell va denunciar a 'Homenatge a Catalunya' la política seguida pels comunistes com a contrarevolucionària. Segons ell, "els comunistes no podien guanyar la guerra perquè no volien fer la revolució". Al marge, però, del seu criteri sobre els esdeveniments polítics del moment, George Orwell va fer amb 'Homenatge a Catalunya' un dels documents més importants del temps que va ser soldat a les trinxeres fins que va ser ferit.
Tothom qui ha fet dues visites, amb un interval de mesos, a Barcelona durant la guerra ha pogut observar els canvis extraordinaris que s'hi produïren. I, cosa curiosa, si hi havien estat, primer el mes d'agost i després pel gener, o, com jo, primer pel desembre i després per l'abril, tots deien el mateix: que l'atmosfera revolucionària s'havia esvaït. És indubtable que a qualsevol que hagués estat allà per l'agost, quan la sang encara no era ben seca en els carrers i les milícies es trobaven aquarterades en els millors hotels, Barcelona, pel desembre, li devia haver semblat burgesa; per a mi, acabat d'arribar a Anglaterra, era una ciutat d'obrers, en un grau superior al que jo mai hagués cregut possible. Ara la marea havia reculat. Tornava a ser una ciutat normal, una mica encongida i atrotinada per la guerra, però sense cap senyal exterior de predomini obrer. El canvi en l'aspecte de les multituds era colpidor. L'uniforme de les milícies i les granotes blaves havien gairebé desaparegut; semblava que tothom portés els elegants vestits d'estiu que són l'especialitat dels sastres espanyols. Pertot vèieu homes grassos pròspers, dones elegants i cotxes de luxe. (En teoria encara no hi havia cotxes particulars; però tothom que "era algú", semblava, podia fruir de cotxe). Els oficials del nou Exèrcit Popular, un tipus gairebé inexistent quan jo havia sortit de Barcelona, pul.lulaven en nombre sorprenent. L'Exèrcit Popular comptava amb una mitjana d'un oficial per cada deu homes. Alguns d'aquells oficials havien servit en les milícies i havien estat cridats a la reraguarda per rebre instrucció tècnica, però la majoria eren joves que s'havien estimat més ingressar a l'Escola de Guerra que no pas allistar-se a les milícies. La seva relació amb els seus homes no era exactament la mateixa que en un exèrcit burgès, però hi havia una clara diferència social, expressada per la diferència de paga i uniforme.
